MAI OBLIDARÉ TOT EL QUE M'HAS ENSENYAT

GRÀCIES PER FER-ME 

MILLOR MESTRA I MILLOR PERSONA

PSICOPEDAGOGIA

L'àmbit de la psicopedagogia que més m'apassiona és el context científic d'aquesta. Trobo imprescindible crear un bon discurs teoric que fonamenti la pràctica per arribar a transformar el paradigma educatiu actual,

En aquests moments entro en constant contradicció, com puc fer un assessorament per fer que un nen/a millori dins d'un sistema educatiu en el qual no hi crec?

No hi ha res que em faci sentir tan malament com la sensació d'arribar a casa després d'un dia de dedicació completa als meus alumnes i tenir la sensació de que els he estat adoctrinant i que a més a més, de 27 alumnes segur que uns quants m'han passat desapercebuts al llarg del dia... potser ni tan sols han rebut una paraula amable o una mirada, ja no parlem d'atendre les seves necessitats individuals en qüestions d'aprenentatge o desenvoluopament.

La intel·ligència emocional, per mi ha d’estar integrada en qualsevol intervenció educativa, ja que els factors emocionals afectaran directament al seu grau d’aprenentatge. A més a més, d'aprendre a fer una bona avaluació psicopedagògica i aprendre a fer bons assessoraments fent ús de la intel·ligència emocional, també necessito envoltar-me de persones que estiguin disposades a teoritzar sobre el món educatiu.

Ja sé que pot sonar molt útopic i que pot semblar que no toco de peus a terra. Però la meva professió m'apassiona i pogut comprovar en la pràctica, gràcies a aplicar tot el que he aprés de coaching en els darrers anys, que si parteixo d'altres concepcions de  la infància, de la societat, del que és educar, els resultats no només són positius, també són sense precedents. La part de reflexió sobre la meva pràctica educativa i els meus alumnes és el que més m'agrada de la meva professió. Gaudeixo aprenent de la psicopedagoga que hi ha al centre i sé que sóc psicopedagoga de vocació.

Crec que el psicopedagog hauria de posicionar-se i conèixer la realitat de les exigències de l’entorn social i educatiu que aquest imposa en els nostres centres per tal de saber què hi ha darrere d’aquests processos d’aprenentatge. Crec necessari i urgent que si avaluem des d’un enfoc actual basat en el constructivisme, en el que donem la importància al desenvolupament integral de la persona i busquem que aquestes es formin com a persones competents i crítiques, capaces d’adaptar-se a les noves situacions i tenir els recursos suficients per ser proactius i lluitar per un món més just i fer-les capaces de crear i cercar alternatives, el model educatiu actual no és coherent amb els nostres objectius.

Sempre he cregut en els processos inclusius dins dels contextos escolar, però sovint acabo per entendre que és l’escola (com a sistema) qui no és adequada per a educar persones. Quan em trobo amb infants que no s’adapten al context escolar, penso que és el sistema escolar qui hauria de canviar i no ells. I la pregunta a on vull “incloure” aquests infants em balla pel cap cada cop més sovint. Si alguna cosa em va quedar clar en la meva primera setmana en una escola com a mestra, és que aquesta no està feta per als nens i nenes ni estructural ni organitzativament. Les escoles no solament estan organitzades a semblances de les línies de producció de les fàbriques és que fins i tot de vegades recorden a un cert militarisme. En moltes escoles avui dia fins i tot s'ensenya mitjançant el model de repetició. Per no parlar del que amaguen els hàbits i les rutines als quals sotmetem als nens i nenes. És una necessitat del sistema no de la vida. Els demanem que es comportin com a adults, no parem de donar ordres (no toquis, no et moguis, calla, escolta) nens i nenes que amb tres anys han d'acostumar-se a escoltar, a ser receptors, a contenir els seus impulsos de moviment ja que si no diran que és un nen o nena hiperactiu, quan tothom sap que els infants es desenvolupen orgànicament i cognitivament  través del moviment.

L'escola hauria de ser el context ideal on els nens puguin adquirir els coneixements necessaris per a la seva formació integral, per poder formar-se com a persona en tota la seva plenitud. De manera que hauria d'oferir les experiències, les situacions, els espais i el clima perquè això fos possible. Oferir espais on ells mateixos es plantegin els seus reptes, i a través dels recursos que l'escola ofereixi poder anar superant-se cada dia. L'escola hauria de trencar amb els esquemes d'estandardització de les persones i amb l'estil mecànic de la vida per donar pas a la formació de persones lliures de pensament, ja que fins i tot en un estat democràtic se'ns dicta i se'ns imposa el que hauríem de ser.
Com indica Ker Robinson educar en la creativitat seria igual de necessari que la funció d'alfabetitzar. Hem de posar en dubte el concepte d'intel·ligència. Però també hem de posar en dubte el concepte de productivitat, perquè els nens i nenes diuen des de ben petits que a l'escola treballen o fan feines. Aquest concepte hauria d'estar fora d'un context educatiu.
De la mateixa manera, la forma en què agrupem als alumnes no és un assumpte només estructural ja que els diferents tipus d'agrupaments que s'utilitzen, reflecteixen els valors, els principis, les concepcions de les escoles i l'educació dels estudiants, la diversitat i com treballar-la, i propicien o dificulten uns o altres enfocaments d'aprenentatge.
En la meva concepció d'escola, no hi ha cabuda per a l'actual sistema de graduació. Es va imposar de tal manera, que mai ningú a gosat substituir-ho, com moltes altres coses, ens han instal·lat el xip que és el millor sistema al que podem accedir, ho hem popularitzat sense tenir en compte la perversió implícita que comporta el que és l'ensenyament. Les seves característiques generals són: jerarquització de graus o cursos, jerarquització del currículum. (aconseguir els objectius mínims per passar de curs) i s'agrupen per edat. Qui avui dia, encara que pensa que només pel fet de tenir la mateixa edat, és criteri suficient per justificar una avaluació estandarditzada de capacitats, coneixements, etc.? On està el respecte als ritmes naturals de les persones? On està el respecte a la diversitat? Per no parlar de la promoció o repetició dels alumnes i del tipus d'ensenyament expositiu-frontal que s'utilitza en la majoria d'escoles del nostre sistema educatiu.

Tot i que em consta que existeix una gran línia de treball en tot aquest sentit, El sistema capitalista i els seus governs utilitzen l'educació com a mecanisme de control i reproducció del sistema i posen l'educació, cada vegada més, al servei dels mercats i les empreses. La privatització va en augment, mentre l'escola pública pel seu costat, s'institucionalitza de tal manera que passa a ser un sistema educatiu hermètic en el qual els mestres deixen de tenir llibertat pedagògica i metodològica. D'aquesta forma l'educació passa a estar mecanitzada i les noves generacions reben una educació basada en la competitivitat, l'individualisme i basada en la producció i resultats quantitatius.

Alhora de pensar en una idea d’intervenció orientadora o d’assessorament psicopedagògic, crec cal tenir molt present el context en el qual aquell nen o nena no aprèn. 

En definitiva, l’avaluació psicopedagògica caldria que pogués incidir en qualsevol dels processos d’ensenyament- aprenentatge per tal d’aportar totes aquestes perspectives dins l’àmbit educatiu i començar a transformar el model escolar per a tenir un escola pensada per a educar persones lliures.

"Todos somos genios. Pero, si juzgas a un pez por su habilidad para escalar un árbol, pasará toda su vida pensando que es estúpido". Albert Einstein

Niveles de diagnóstico en los procesos de inserción y orientación profesional.

COMENTARIO ARTÍCULO

Niveles de diagnóstico en los procesos de inserción y orientación profesional.

Trinidad Donoso, María Pilar Figuera

La lectura de este artículo me ha abierto puertas hacia el mundo sociolaboral que para mí, hasta estos momentos era desconocido. No conocía la perspectiva educativa dentro de un proceso de inserción laboral, ni el término de diagnóstico para la inserción.

De entrada, algunas ideas reflejadas en el texto me han sorprendido ya que dista mucho de  las políticas sociales actuales y me ha agradado comprobar como existen muchos profesionales que se forman y trabajan en esa línea. Creo que es necesario poner sobre la mesa reflexiones como por ejemplo el concepto de inserción ligado al concepto de dignidad o  calidad de vida. En la actualidad en el campo laboral aceptamos cada vez más cualquier tipo de empleo (mini-Jobs) ya que des del estado aumentan los discursos amenazantes del “o esto o nada”. El mecanismo de control del miedo hace que la población estemos cada vez más predispuestos a perder nuestros derechos sociales y laborales, y que además aceptemos todo ello como una situación sin alternativas posibles.

En un mundo donde los futuros perfiles laborales aún puede ser que ni siquiera existan como tales, donde necesitamos personas arriesgadas y con capacidad de crear y buscar alternativas, es preocupante los niveles de desmoralización y resignación que se están gestando en jóvenes y adultos.

Por otra parte, mi formación actual al estar centrada en la etapa de infantil, tengo muy interiorizada la psicología evolutiva en mi esquema mental. Darme cuenta que una de las primeras premisas a la hora de trabajar con adultos es romper el estereotipo de la edad. Me ha abierto nuevos horizontes y nuevas reflexiones sobre mi práctica educativa. 

En cuanto al tema de la transición es importante, según mi punto de vista, marcar como foco central al sujeto. Tal y como dice el artículo, sus capacidades, sus intereses, su propio autoconcepto, su grado de motivación, etc. deben permanecer en el punto de mira. El hecho de que la educación cada vez más se vea condicionada por el mundo empresarial y marquemos objetivos curriculares según las necesidades de los mercados, hace que quede completamente de lado, la parte educativa de la persona, la formación y desarrollo como ser humano. En este sentido, los gobiernos han utilizado, cada vez más, esta necesidad de preparación profesional para poner el mundo educativo a su disposición. Creo que el contexto escolar no puede permitirse que sean agentes externos o intereses económicos los que marquen los objetivos. Además, en mi opinión, son las personas las que deberían transformar la sociedad y no al revés. Aunque estoy completamente de acuerdo, en que debemos ser conscientes y conocer el sistema de transición.

En cuanto a los niveles de diagnóstico, creo que no cumplo el perfil profesional adecuado para hacer estudios de mercado ya que es una tarea por la que no tengo demasiada motivación y además una de mis debilidades profesionales es que las tareas analíticas demasiado alejadas de la realidad, es decir, estudios donde no existe una tarea práctica ligada a personas y la mayoría de variables se reducen a números o a leyes de la oferta y la demanda, hacen que pierda mucha eficiencia a la hora de trabajar.  En cambio, para estudios de caso, donde existe una parte de recogida y análisis de datos pero que conllevan una relación directa con los sujetos mi grado de interés se dispara.

En cuanto al tejido social, quizás sí que es un tema que podría suscitar mi interés pero al ser una persona tan crítica con el modelo actual de sociedad quizás tendría una limitación muy grande como profesional para poder realmente ayudar a los demás. Creo que correría el riesgo de caer en un pesimismo que no me permitiría ser objetiva.  A pesar de ello, creo que si pudiera superar mi desidia y focalizarme en cómo mejorar des de mi entorno próximo todos aquellos elementos en los cuales pudiera incidir para contribuir a dar una mayor operatividad a la red social de ayuda a la ocupación haciendo que se tenga en cuenta realmente el bienestar de las personas y las familias, seguro que mi rabia podría pasar a ser constructiva y quizás podría crear fortalezas  a nivel profesional. De todos modos, en principio, son niveles que no me llaman la atención para desarrollarme a nivel profesional como psicopedagoga.

Por último, el vértice personal del diagnóstico para la inserción es la parte que más me atrae y en la cual me resulta más fácil imaginarme trabajando. Cuando trabajaba haciendo talleres de coaching infantil, acabé haciendo más intervenciones con las familias que con los  propios niños y niñas, y uno de los motivos que generaba en las familias más  frustraciones y culpabilidades era precisamente el plano laboral de padres o madres. Ya fuese por la insatisfacción que causaba, directa o indirectamente sobre algunos miembros, o ya fuese incluso por la inexistencia de este plano. A veces, algún cambio en el ámbito personal de uno de los miembros, resultó una verdadera revolución (con efectos positivos o negativos) en el sistema familiar o entorno próximo.

La parte de ayudar a las personas a conocerse, a abrirles camino para que puedan reflexionar sobre ellas mismas, a conocer sus gustos, fortalezas y limitaciones, me apasiona. Aún me falta mucha formación en este sentido, pero he estado al lado de grandes profesionales y he visto a hacer muy buenos trabajos con increíbles resultados. Esta es la visión que yo quiero acercar al mundo educativo y por ello es la que más me llama la atención también del campo laboral.

Creo que para muchos seres humanos la realización profesional marca tanto sus vidas como la realización a otros niveles, familiares, de relaciones interpersonales, etc. Es un aspecto de nuestras vidas al cual debemos dar más importancia y buscar la coherencia. Tendemos a renunciar a nuestros sueños y no a intentar acercarlos a la realidad en la medida de lo posible. La sociedad actual, más centrada en otros aspectos, no favorece este proceso. También, estoy completamente de acuerdo y creo que es muy importante la parte en la que el artículo hace referencia a la necesidad de desmontar creencias en las personas, ayudarlas a descubrir su vocación según su esencia y no según un mundo imaginario orquestado cultural o socialmente.

Tener bien definidas nuestras metas vitales, nuestra misión, ser capaces de reflexionar, de adaptarnos y tener claros cuales son nuestros parámetros de flexibilidad y nuestros límites, ayudaran a mantener un cierto equilibrio entre la situación actual y la situación deseada. Conocer nuestras competencias nos ayudará a poder trabajarnos las que creamos necesarias y a potencias las que consideremos que nos acercan a nuestros objetivos. De este modo es como yo entiendo el valor de la educación y por ello me hice maestra.

EDUCACIÓN EN FINLANDIA.mp4